Psicoanàlisi

Vull deixar constància que subscric plenament la idea que la psicoanàlisi cura, resol conflictes i símptomes, redueix angoixes i patiments. En moltes situacions que travessen els nens els ajuda a posicionar-se dʹuna altra manera enfront dallò que els està passant.

El tema que ens convoca en aquesta taula és molt ampli; jo intentaré proposar alguna resposta sobre el tema centrant-me en lʹanàlisi de nens i adolescents.

Tota anàlisi, a qualsevol edat, és un procés dʹhistorificació. És un relat sobre la vida dels nostres pacients que es va reescrivint permanentment.

El nen i els seus pares ens aporten un relat, una història i fins i tot una prehistòria sobre les seves vides i sobre una situació, moltes vegades un símptoma, que ha apropat el nen i la seva família a la nostra consulta.

La tasca del terapeuta és escoltar aquesta història i en aquest treball dʹescolta anar-la reescrivint, permetent alhora que els nostres pacients puguin construir una posició diferent enfront del que passa (o dʹallò que va passar).

Tot psicoanalista que treballi amb nens ha de partir, evidentment, dʹuna sèrie de conceptes teòrics sobre lʹestructuració dʹaquests nens, per tal de poder estar atent als problemes que puguin aparèixer en el seu desenvolupament evolutiu i proposar un tipus o un altre dʹintervenció. Em refereixo al fet que en moltes ocasions, quan avaluem la possibilitat de tractar un nen, a través dʹuna sèrie dʹentrevistes diagnòstiques descobrim que el nen no és el que necessita el tractament; potser són els pares els que el necessiten, potser requereixen un assessorament, o potser cal obrir un espai familiar.

Jugar és fonamental durant la infància, recordem Freud quan diu: “El nen que juga es comporta com un poeta, ja que crea un món propi, o més ben dit, insereix les coses del seu món en un nou ordre que li agrada.

A més seria injust suposar que no es pren el món seriosament. Al contrari, es pren molt seriosament el seu joc, hi inverteix grans quantitats dʹafecte. Allò oposat al joc no és el que és seriós, sinó el que és real.” (El poeta i la fantasia).

Quan les possibilitats de jugar queden atrapades, detingudes o estancades és quan un psicoanalista de nens ha dʹengegar el dispositiu analític, per tal que allò que va quedar atrapat en el creixement del nen i en les seves possibilitats de jugar i de ser creatiu, i per tant dʹaprendre, pugui ser escoltat, processat i metabolitzat.

El que és específic de lʹanàlisi de nens és que lʹescolta es diversifica, el discurs és més ampli perquè no està únicament lligat al llenguatge oral, a la paraula. El nen ens parla amb els seus jocs, amb els seus dibuixos, amb els seus gestos i fins i tot amb els seus silencis. Lʹanalista de nens ha dʹestar preparat per “escoltar” tota aquesta rica gamma de discursos, i aquesta escolta, aquest encontre especial entre terapeuta i pacient es pot generar sempre que sʹarribi a aconseguir un ambient de treball que reprodueixi les condicions dʹun espai potencial.

Així podem dir amb Winnicott: “Amb què ens trobem en una psicoteràpia? Amb dues persones que juguen juntes… Quan el joc no és possible, el treball del terapeuta apuntarà a conduir el pacient dʹun estadi en què no és capaç de jugar, a un altre en què és capaç de fer-ho”.

Actualment veiem patologies extremament greus en nens i adolescents, la major part de les vegades es tracta de casos en què, quan sʹescolta o es tracta de re-fer una història, es pot verificar un buit enorme, un veritable ensorrament: un moment en què la possibilitat dʹintegració es veu alterada, apareixen les agonies primitives i és tal el sentiment, lʹamenaça dʹanorreament, que lʹésser queda suspès.

Lʹaposta pel futur, el fet de veure un futur possible on altres no hi veuen res, és essencial en aquests casos. Nosaltres els analistes, grans removedors del passat, ¿fem aquests moviments per deixar aquest passat en la seva funció anorreadora com una constatació dʹallò impossible de canviar, o ens podem arriscar a apostar per remoure aquest passat, moltes vegades buit, per generar un futur possible?

La posició de lʹanalista canvia radicalment, abandona la posició de simple escolta sostinguda per la regla dʹabstinència per col·locar-se en la posició del que promou la regressió i es proposa sostenir el pacient.

Des del moment que un analista accepta fer-se càrrec dʹun cas, està fent una aposta clara per un futur possible en el qual es podrà treballar i elaborar allò traumàtic que insisteix a repetir-se en el futur. La primera proposta és no deixar atrapat el subjecte en un lloc inamovible. Aquest primer moviment podrà generar lʹestabliment dʹuna veritable relació terapèutica.

Proposar als nens jugar amb animalets i ninotets, dibuixar sense pensar, és crear un espai transicional necessari per tal que els pensaments tinguin un lloc per ser pensats, els records un lloc per ser suportats i els afectes un lloc per ser sostinguts.

Això li permetrà desplegar en el joc les seves pròpies pors, i a lʹanalista, intervenir-hi dʹuna altra manera.

En els tractaments moltes vegades pot passar que els qui tinguin pressa siguin els pares: “això va molt a poc a poc!” És una queixa que se sent sovint en la nostra societat de la immediatesa durant els tractaments de nens; el pediatre o el neuròleg poden, de vegades, assegurar que amb un medicament arribaria als mateixos resultats: llavors sʹha de treballar amb els pares que el tractament significa procés, projecte i espera: el verb esperar té una arrel comuna amb la paraula esperança; en altres termes la possibilitat de creure en el futur, confiar en els altres i aconseguir un espai per a si mateix, depèn de fins a quin punt aconseguim ampliar la capacitat dʹespera.